Diagnòstic i maneig de la paràlisi facial de Bell / Diagnosis and management of facial Bell's palsy

Fonament. La paràlisi facial perifèrica idiopàtica, o paràliside Bell, és la paràlisi facial més freqüent en la poblaciópediàtrica. La clínica pot incloure manifestacions motores,sensitives, autonòmiques i emocionals. Representa undiagnòstic d’exclusió, i és necessari descartar la presènciade signes o símptomes d’alarma que suggereixin una etiologia diferent. El tractament es basa en mesures de protecció i hidratació ocular, i l’ús de corticoesteroides en l’edatpediàtrica és controvertit.Objectiu. Descriure la clínica, el diagnòstic diferencial i eltractament de la paràlisi de Bell, analitzant l’evidència disponible actualment sobre l’ús de corticoesteroides.Mètode. Es fa una revisió bibliogràfica.Resultats. Els cinc treballs analitzats, incloent-hi dues revisions sistemàtiques, suggereixen la manca de benefici delscorticoesteroides, ja que no observen que tinguin impacteen la recuperació experimentada pels pacients pediàtrics.Destaca, però, l’absència d’estudis prospectius aleatoritzats, de manera que l’evidència prové de treballs amb graud’evidència baix.Conclusions. La paràlisi de Bell en infants presenta taxes derecuperació espontània molt elevades (85-97%), tot i queles seqüeles també són possibles. Actualment, el tractament es basa en mesures generals. És dubtosa la necessitat d’ús de corticoesteroides, a l’espera de la publicació denous treballs els pròxims anys. (AU)

Fundamento. La parálisis facial periférica idiopática, o parálisis deBell, es la parálisis facial más frecuente en la población pediátrica. La clínica puede incluir manifestaciones motoras, sensitivas,autonómicas y emocionales. Representa un diagnóstico de exclusión, y es necesario descartar la presencia de signos o síntomas dealarma que sugieran una etiología diferente. El tratamiento se basaen medidas de protección e hidratación ocular, y el uso de loscorticosteroides en la edad pediátrica es controvertido.Objetivo. Describir la clínica, el diagnóstico diferencial y el tratamiento de la parálisis de Bell, analizando la evidencia disponibleactualmente sobre el uso de corticosteroides. Método. Se realiza una revisión bibliográfica.Resultados. Los cinco trabajos analizados, incluyendo dos revisiones sistemáticas, sugieren la falta de beneficio de los corticosteroides, pues no observan impacto de estos en la recuperaciónexperimentada por los pacientes pediátricos. Destaca, no obstante, la ausencia de estudios prospectivos aleatorizados, por loque la evidencia proviene de trabajos con un grado de evidenciabajo.Conclusiones. La parálisis de Bell en niños presenta tasas de recuperación espontánea muy elevadas (85-97%), aunque las secuelastambién son posibles. Actualmente, el tratamiento se basa enmedidas generales. Es dudosa la necesidad de uso de corticosteroides, a la espera de la publicación de nuevos trabajos en lospróximos años. (AU)

Background. Idiopathic peripheral facial palsy, or Bell’s palsy, isthe most common facial paralysis in the pediatric population. Theclinical presentation can include motor, sensory, autonomic, andemotional manifestations. It represents a diagnosis of exclusionand thus it is always necessary to rule out the presence of alarmsigns or symptoms that would suggest a different etiology.Treatment is based on eye protection and hydration measures,while the application of corticosteroids in children is controversial.Objective. To describe the clinical characteristics, differential diagnosis, and treatment of Bell’s palsy, including a review of the available evidence on the use of corticosteroids.Method. Literature review.Results. The five studies analysed, including two systematic reviews, suggest the lack of benefit of corticosteroids, since an impact on recovery experienced by pediatric patients has not beendocumented. However, the absence of prospective randomizedstudies limits the validity of the findings, since the only data available originates from studies with a low level of evidence.Conclusions. Bell’s palsy in children presents high recovery rates(85-97%), although sequelae are possible. Current treatment isbased in general supportive measures. The need of corticoids isstill a controversial issue and further research is needed. (AU)

Otologic, audiometric and speech findings in patients undergoing surgery for cleft palate.

BACKGROUND: Although considerable progress has been made in the last 30 years in the treatment of cleft palate (CP), a multidisciplinary approach combining examinations by a paediatrician, maxillofacial surgeon, otolaryngologist and speech and language pathologist followed by surgical operation is still required. In this work, we performed an observational cross-sectional study to determine whether the CP grade or number of ventilation tubes received was associated with tympanic membrane abnormalities, hearing loss or speech outcomes. METHODS: Otologic, audiometric, tympanometric and speech evaluations were performed in a cohort of 121 patients (children > 6 years) who underwent an operation for CP at the Vall d'Hebron Hospital, Barcelona from 2000 to 2014. RESULTS: The most and least frequent CP types evaluated according to the Veau grade were type III (55.37%) and I (8.26%), respectively. A normal appearance of the membrane was observed in 58% individuals, of whom 55% never underwent ventilation ear tube insertion. No statistically significant associations were identified between the CP type and number of surgeries for insertion of tubes (p = 0.820). The degree of hearing loss (p = 0.616), maximum impedance (p = 0.800) and tympanic membrane abnormalities indicative of chronic otitis media (COM) (p = 0.505) among examined patients revealed no statistically significant association with the grade of CP. However, an association was identified between hypernasality and the grade of CP (p = 0.053), COM (p = 0.000), hearing loss (p = 0.000) and number of inserted ventilation tubes. CONCLUSION: Although the placement of tympanic ventilation tubes has been accompanied by an increased rate of COM, it is still important to assess whether this is a result of the number of ventilation tubes inserted or it is intrinsic to the natural history of middle ear inflammatory disease of such patients. Our results do not support improvements in speech, hearing, or tympanic membrane abnormalities with more aggressive management of COM with tympanostomy tubes.